Últimament es parla molt d’innovació educativa, de nous projectes i noves formar d’ensenyar, de l’aplicació de les noves tecnologies, d’escoles avançades… Però tot això per a ensenyar què? Al servei de qui?

Hauríem de tenir present que l’educació mai és neutra i que els continguts que s’imparteixen i les metologies que es fan servir tenen sempre una ideologia al darrere.

Qui dissenya els programes, qui exerceix una metodologia i qui imparteix les classes són persones amb ideologia i, per tant, això és el que reben els nostres alumnes. I no hem de perdre de vista que la ideologia dominant –la dels qui tenen el poder polític, econòmic i mediàtic– està molt interessada en ser la que es transmet a l’escola.

L’educació pública, amb professorat divers i amb famílies diverses, ha tingut sempre l’avantatge de ser plural. I aquesta pluraritat és la que pot assegurar el no adoctrinament de l’alumnat. El professorat de l’educació pública –al menys fins ara– no és escollit en funció de la seva ideologia, sinó dels seus coneixements de docència i de la matèria com l’imparteixen.

Però tot això s’està revertint i pervertint en el moment que altres instàncies, molt allunyades del món educatiu, com els bancs i les empreses, amb una ideologia i uns interessos molts clars i molt concrets, totalment allunyats dels del món educatiu, estan entrant a les aules.

Intentar imposar una ideologia a partir de l’escola és quelcom molt antic. Només cal veure els esforços de l’Església per no perdre la seva influència en els centres educatius, o l’agressivitat del franquisme per canviar de soca-rel l’educació republicana. Ara sembla ser que és el capital i el món financer el que té un gran interès per conformar la ideologia de les futures generacions i, de pas, intentar rentar-se la cara davant una població que està patint les conseqüències de la crisi i que cada cop és més crítica amb aquestes organitzacions i amb els estralls que la seva gestió ha provocat.

Que el món financer intenti vetllar pels seus interessos és ben normal. El que no ho és tant és que la comunitat educativa, començant pel Departament d’Ensenyament, les direccions dels centres, el professorat, les famílies i la societat en general, acceptin de bon grat aquesta incursió en un àmbit que està als antípodes dels interessos i dels valor de l’educació.

Com pot ser que una empresa com la Telefónica imparteixi cursos al professorat sobre com “aprendre a innovar a través d’una potent metodologia que enriquirà el dia a dia a l’aula i, sobretot, donarà als alumnes la oportunitat de canviar el món?” Telefónica ensenyant al professorat com ensenyar a canviar el món a l’alumnat? Algú creu que això té cap sentit?

I com s’entén que el Departament d’Ensenyament faci un conveni amb tot un seguit d’organismes (Institut d’Estudis Financers i BBVA, Caixabanc, Banc Sabadell, Santander i Caixa Enginyers, amb el suport del Col·legi d’Economistes de Catalunya i la Europea Financial Planning Associatiu) perquè aquests vagin a les aules a impartir Educació Financera a l’alumnat? Aquest conveni es diu EFEC (Educació Financera a les Escoles de Catalunya) i compta amb una borsa de voluntaris, treballadors/es de bancs i caixes, jubilats entre d’altres, que ofereixen un curs sobre “la gestió dels pressupostos personals, la planificació financera i l’estalvi a llarg termini i com endeutar-se amb seny amb productes de crèdit”. Enguany, un 25% dels centres escolars de tot Catalunya ja han realitzat aquests cursos i la intenció és fer-los extensius a la resta de centres per tal que quedi consolidat en el currículum i en la pràctica educativa. La setmana passada entitats socials van engegar la campanya educaciocrítica.cat per oposar-s’hi.

Però si anem buscant trobarem un munt d’exemples de com tant bancs com empreses estan entrant, d’una manera o altra, a les aules de les nostres escoles.

La Caixa ofereix a través del KitCaixa Joves Emprenedors (KCJE) “material pedagògic innovador, dinàmic i creatiu per treballar l’emprenedoria a l’aula. Et proposem una nova metodologia d’aprenentatge a través de continguts digitals nous”.

La Fundació privada d’empresaris FemCAT ofereix el programa Escola i Empresa, elaborat conjuntament amb el Departament d’Ensenyament. “El programa se centra en la trobada entre l’alumnat i una persona que dirigeix la pròpia empresa que els explicarà la seva vivència. La conversa amb aquesta persona i la reflexió sobre la seva motivació al dia a dia ajudarà els i les estudiants a visualitzar aspectes de la vida a l’empresa i del seu paper en la societat des d’una perspectiva diferent a la que és habitual”. Diferent a què? Es tracta d’explicar la necessitat de fer contractes escombraria, de pagar sous miserables, o de muntar empreses al Vietnam per obtenir més beneficis?

Més casos. Al Portal Educatiu del Banc d’Espanya s’hi troba: “Si tens més de 15 anys, l’Aula Virtual t’ajudarà a conèixer què és el Banc d’Espanya i quin paper juga per aconseguir l’estabilitat de preus i dels sistemes financer i de pagaments.” Ni una paraula sobre la crisi financera, les seves causes i els seus efectes, molts dels quals estan patint una part important del nostre alumnat.

La Fundació Botín, del Banc de Santander, fa anys que té un programa Empieza por Educar que ja ha intentat fer entrar el seu professorat en els centres educatius… I si busquem trobarem un grapat més d’exemples.

Davant de tot això, calen moltes preguntes i, sobretot, moltes protestes. Ens hem de preguntar: són els bancs i les empreses, els mateixos que han desnonat a milers de famílies, que han estafat amb les preferents, que han hagut de ser rescatats amb diner públic –per la seva mala gestió–, que tenen els seus treballadors/es amb contractes precaris i sous de misèria, són aquests els més indicats per preparar material didàctic i donar lliçons al professorat?

Té sentit que es prestin edificis públics, pagats entre totes, com són les escoles i els instituts, perquè bancs i empreses es rentin la cara i, a més, facin propaganda dels seus productes (plans privats de jubilació, assegurances, hipoteques, etc.) i adoctrinin el nostre alumnat? Algú pensa que als 15 anys el que més interessa a l’alumnat són els plans de jubilació? Algú pensa que és això el que hem d’ensenyar?

D’altra banda, és que no tenim professorat suficientment preparat per impartir continguts d’economia? És que ara la innovació educativa és la que dicten les empreses? Hem perdut el seny?

Tot plegat és molt seriós i està pervertint el sentit mateix de l’educació. L’educació ha d’estar al servei de tota la societat i no al servei d’uns quants privilegiats. L’escola ha de transmetre coneixements i capacitat crítica, valor humans i solidaris, que ajudin a créixer a tot l’alumnat i ajudin també a millorar la societat. I és evident que els interessos i els valors de les empreses i les organitzacions financeres no són precisament aquests. La quantitat de corrupció i abusos de bancs, empreses i politics, no és el millor exemple per a les futures generacions.

Les escoles, els instituts i la universitat són espais privilegiats, on se socialitzen, aprenen, comparteixen i viuen tots els nostres infants i joves. És un espai on, a més d’aprendre una professió, s’aprèn a pensar, a conèixer i a interpretar el món. És l’espai on passen més hores els nois i noies, on reben més informacions i on aprenen a conviure. Els centres educatius són espaïs que s’han de cuidar i mimar, i allò que es fa en ells, ha d’estar al servei de la societat. No es pot deixar que tothom pugui envair aquests espais

Amb això no vull dir que les escoles i instituts hagin de funcionar al marge de la societat i que ningú hi pugui col·laborar, ans el contrari. És bo i positiu que l’escola estigui oberta al que passa al seu entorn i al món en general. Això forma part de l’educació. Però per això hi ha els docents i les matèries curriculars. És positiu que un docent pugui convidar a una persona per apropar l’alumnat a una realitat concreta (una persona immigrada que explica la seva experiència, un músic o una poeta, una sindicalista o una dona maltractada…), és positiu que les famílies participin a l’escola… però això és molt diferent a deixar en mans d’un grup de professionals de la banca o de l’empresa a dissenyar un currículum i enviar el seu personal a impartir classes.

En definitiva, cal que entre tots i totes anem denunciant i barrant el pas a aquestes pràctiques que només fan que posar els nostres centres educatius al servei dels interessos financers i deixar que s’adoctrini el nostre alumnat. Cal que el professorat, les direccions dels centres, les famílies i les organitzacions socials vetllem perquè els mateixos que ens han robat els diners no ens robin ara l’educació dels nostres infants i joves.

Moviments i lluites

LA LARGA LUCHA POR LA RENTA GARANTIZADA DE CIUDADANIA

Por fin, la ley de la Renta Garantizada de Ciudadanía se hizo realidad. El pasado 12 de julio el Parlamento de Catalunya votó a favor de la propuesta de ley por unanimidad. El pasado 15 de septiembre se inició el plazo oficial para cursar las solicitudes. La ley se desplegará durante 30,5 meses, hasta alcanzar el 1 de abril de 2020 el máximo de la cuantía de las prestaciones para todas las personas y familias beneficiarias.

Atrás queda un largo proceso de construcción de una amplia unidad social y ciudadana, de numerosas actividades para ganar la opinión pública a favor de la proposición de ley durante cerca de seis años,

Leer más...

Política i Memoria

El socialismo en la obra y la vida del Che

Las diversas biografías de que disponemos sobre Ernesto Che Guevara se han caracterizado por subestimar el estudio de su pensamiento a pesar de tratarse de una de las figuras históricas en quien la consecuencia entre sus ideas y su conducta se nos manifiesta con mayor fuerza. Se hace de notar la falta de una biografía intelectual que dé cuenta de la formación y evolución de sus ideas en los distintos contextos de su azarosa existencia y como parte inseparable de su extraordinaria personalidad.

Precisamente, un rasgo señalado por todos sus biógrafos ha sido su fuerte vocación intelectual, que finalmente se plasmaría en una brillante reflexión sobre la práctica y la teoría revolucionaria.

Leer más...

Internacional

"Victoria tajante": Chavismo arrasa en 17 de las 23 gobernaciones en Venezuela

 
De acuerdo al primer boletín del Consejo Nacional Electoral (CNE), se ha escrutado 95,8% de la data.

El primer boletín del Consejo Nacional Electoral (CNE) confirmó que el chavismo obtuvo la victoria en 17 de las 23 gobernaciones disputadas en los comicios regionales en Venezuela.

La presidenta del CNE, Tibisay Lucena, informó que hubo 61,14% de participación, una cifra que supera la asistencia a las urnas en las elecciones para gobernadores celebradas en 2012 (53,94%). Hasta ahora, restan los resultados en el estado Bolívar porque la tendencia no es irreversible.

Leer más...

Agenda

Octubre roig a Prat: “Cinema revolucionari i consciència de classe” a càrrec de Xavier Padullés

Commemoració del centenari de la Gran Revolució Socialista d´Octubre

Conferència a càrrec de  Xavier Padullés i Paricio, Doctor en Història per la UB. Sempre ha estat interessat pel moviments socials i revolucionaris des d´una mirada marxista com a motor de transformació social. Ha estat durant 10 anys profesor a la UAB i al Prat ha tingut diversos càrrecs a la Cooperativa Obrera de Viviendas a més de col.laborar amb el Teatre Kaddish.

Farà un breu recorregut pel cinema soviètic, especialment el revolucionari dels anys 20. Aquesta cinematografia va ser una de les més originals del món per forma i contingut gràcies a l´explosió revolucionària d´Octubre de 1917. La col.lectivitat com a motor de canvi a diferència del cinema dels EE.UU on tot es fa sobre la individualitat a ultrança. Una cinematografia soviética per ser descuberta.

Font: http://www.elprat.cat/la-ciutat/

Informació

Estados Unidos: Cómo los multimillonarios se convierten en multimillonarios

Estados Unidos tiene el mayor índice de desigualdad, la tasa de mortalidad más alta, los impuestos más regresivos y el mayor subsidio público a banqueros y multimillonarios que ningún otro país desarrollado. En este ensayo examinaremos las raíces socio-económicas de la desigualdad y la relación entre la concentración de riqueza y el retroceso de las clases trabajadora y asalariada.

La evasión impositiva, en todas sus formas, es una de las fuentes más constante de la riqueza de los multimillonarios. Contrario a lo que dice la propaganda mediática a favor de los negocios, entre un 67 y un 72% de las corporaciones no pagan ni un céntimo después de los créditos y exenciones fiscales que reciben… mientras que los trabajadores pagan de un 25 a un 30% de sus ingresos en impuestos. La tasa de la minoría de corporaciones que pagan impuestos fue del 14%.

Leer más...

Documents

El ciclo político del agua: caudales turbulentos

El curso del agua es un indicador de buena parte de las patologías de la vida política. Llama la atención la preocupación que la corrupción suscita en las encuestas y la falta de una respuesta proporcional a ella. Tres elementos ayudan a explicar esta esquizofrenia. El primero es la insuficiente respuesta institucional, en parte porque la misma corrupción no recibe el tratamiento que merece en el Código Penal, donde los delitos de cuello blanco son habitualmente low cost. El segundo remite al paradigma económico vigente: la corrupción es virtualmente un efecto colateral de la trinidad neoliberal (desregulación, liberalización, privatización), como el too big to fail o la desigualdad. Por último, la corrupción es percibida generalmente como un delito sin víctimas; la externalización resulta tan exitosa que ni siquiera los perjudicados perciben cabalmente los costes,

Leer más...