Lluís Martí Bielsa, de 88 anys, és un activista polític català, premi Sant Jordi per la seva lluita contra el feixisme i l'actual secretari general de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics. La seva lluita contra el feixisme es va iniciar durant la Guerra Civil com a responsable polític de les Joventuts Socialistes Unificades al 32è grup de la Guàrdia d'Assalt. El 12 de febrer de 1939 aconseguia arribar a França i va ser internat al camp d'Argelers. Després va estar al camp dels catalans d'Agde, el de Barcarès i el de Sant Cebrià,

fins que finalment van allistar-lo en una companyia de treball. Va participar activament en la resistència francesa en plena ocupació alemanya. Detingut, va aconseguir escapar-se del tren que el duia fins al camp d'extermini de Dachau.

No va ser l'única vegada que s'escaparà d'un tràgic final. L'1 de gener de 1946 tornava a Espanya clandestinament amb la missió d'instal·lar una impremta per al PCE. Onze mesos després, era detingut. Va ser sotmès a tortures i penúries durant els sis anys que va estar empresonat a la Model, a Ocaña i Burgos. Amb motiu de l'especial sobre els últims dies de la Guerra Civil, el web de notícies 3cat24.cat ha volgut recollir el seu testimoni de la guerra i els primers mesos d'exili.

El camp dels catalans
"A Argelers m'hi vaig estar fins que van fer una crida de catalans. Ens hi vam apuntar i vam anar cap a Agde. També era un camp de concentració, però diferent. Tenia unes barraques, no hi havia polls... Hi havia un lloc per poder rentar la roba, aigua potable, una cisterna, era una altra cosa. Dormíem sobre fusta.
Aquest camp va ser molt singular. Hi havia catalans de l'Orfeó Català, del Barça, de l'equip olímpic. Vam començar a organitzar seccions esportives, l'orfeó, classes entre nosaltres. Vam fer un equip de bàsquet, que l'integrava l'equip que havia quedat finalista a la copa d'Europa, d'aquí, del Barça, que fins i tot va sortir a jugar fora del camp; i esclar, no tenien rival, guanyaven a tots els equips. Eren reclamats pels pobles que volien veure'ls jugar. Al final, els vam perdre. Van començar a ser fitxats per altres equips i van desaparèixer. Dels jugadors del Barcelona, a Agde només vaig conèixer l'Escolà. Aquest el va treure Franco, que el va venir a buscar i se'l va endur per organitzar el club del Barcelona. Va tornar a Espanya i va organitzar l'equip que havia quedat dispersat per tot el món, sobretot a Mèxic. Al camp d'Agde també es va organitzar un equip de futbol que tampoc tenia rival. Eren jugadors bons. També hi havia campions de llançament de javelina, de pes, de martell i feien exhibicions de meravella.
Vam fer un camp de futbol sobra pedra i, fins i tot, ens van deixar dinamita per volar la roca. També vam fer una pista pel voltant, per poder córrer. Hi havia una sèrie d'esportistes que anaven a participar en les olimpíades populars i es van quedar allà.
A Agde, es va organitzar una coral molt important i m'hi vaig apuntar. En un dels assajos, no ens en sortíem i el director de cop diu: 'Pareu, tu no cantis', assenyalant-me a mi, quan érem 200. Vaig deixar de cantar i va dir: 'Ara va bé.' Jo ho esgarriava tot. Em vaig quedar amb una cara de pena i el director, com que a la coral donaven uniforme, em va dir: 'I ja te'l pots quedar, però no tornis.'"

Organitzen una vaga de fam a Agde
"Vam organitzar una vaga de fam. Dins del camp d'Agde hi havia un comandament espanyol que s'entenia amb el francès. Pel que vam deduir, el comandament francès li va demanar a l'espanyol, que si demanaven gent per anar a fortificar en una companyia de treballadors, s'hi apuntarien. Doncs sí. Els francesos van portar un tren i van fer una crida perquè hi anés gent a les companyies de treball, però no s'hi va presentar ningú. Aleshores els francesos es van empipar de mala manera. Van entrar els gendarmes a cavall per les barraques i treien la gent a fora del camp, cap a les companyies de treballadors. Quan van tenir els homes que volien, van dir prou. Això era al matí, al migdia ningú va anar a buscar el ranxo. Vam començar la vaga de fam. És més, el que ens havien donat al matí, pa i bacallà sec, el vam tornar a la intendència. Vam dir que no menjaríem res fins que aquesta gent tornés un altre cop al camp. Vam estar tres dies així. Al tercer, van tornar tots. La policia després va venir a buscar els responsables, els dirigents polítics. Per 'xivatassos', es van assabentar, els van anar a buscar i se'ls van endur del camp. Tots vam sortir de les barraques. Els vam rodejar, unes 600 o 700 persones. Va haver-hi un 'tireu-vos a terra' i els que anaven emmanillats s'hi van tirar. I aquí es va acabar la història. Els gendarmes els van treure les manilles i van marxar. D'aquells no se'n va saber mai més res. Els hi van facilitar la fuga i van desaparèixer del camp. Allà primava sobretot el PSUC."

"Amb un pare no pots estar en un camp"
"Vaig deixar el camp d'Agde per una raó: amb un pare no pots estar en un camp de concentració. Pots estar amb un germà, però amb un pare no perquè et vol protegir. Vaig aprofitar l'avinentesa de la convocatòria d'unes proves mecàniques que feien al camp de Barcarès i li vaig dir al meu pare que hi volia anar per sortir a treballar, ajudar... I hi tenia el meu germà. El meu pare, primer, em deia que no, però després es va quedar molt tranquil que jo marxés. I quan vaig arribar, a finals del 39, el meu germà, que hi estava de cuiner, va presentar la dimissió perquè no es podia permetre donar-me menjar de la cuina i menjar ell més que jo. Va sortir de la cuina per quedar-se com jo: a passar gana. Vam estar al camp de Barcarès, després vam anar a Sant Cebrià i ja a l'hivern del 39-40 ens van treure en una companyia de treball."

El pas a la frontera
"El pas a la frontera va ser brutal, esperpèntic. Els gendarmes cridant, maltractant la gent a cops, picant dones, criatures, separant famílies... Els equipatges que els donin pel sac, les armes amb aquest cantó, escorcollar la gent... Tot amb males maneres. Nosaltres ja estàvem farts i fèiem cara de qualsevol cosa, menys de gent normal. Portàvem dies i dies i no ens havíem ni rentat ni afaitat, fèiem cara de perdularis. No és d'estranyar que ens miressin alguns d'aquella manera, però tampoc ens havien de tractar així.

Vaig presenciar un cas, que no oblidaré mai. Un home amb una criatura, no sé si tenia l'any, en braços. Els francesos van agafar-li la criatura i van anar on hi havia les dones i li va donar a una d'elles. I jo vaig pensar que li havien donat a la dona que li havien de donar, o li havien donat a una dona perquè era allà. Aquell home veuria mai més la criatura si és el seu fill? Perquè ell cap a un costat i la criatura cap a un altre, amb gent que no coneixia, potser. Ens van tancar com si fóssim bèsties. I hi havia gent allà que tenia molta teoria, hi havia un coronel al meu costat que jo respectava, i era tractat de la mateixa manera que jo, amb crits, empentes."

L'actitud del govern francès
"D'acord que vam passar 500.000 persones en 10 dies, però França era un país organitzat, punyeta. Quan em diuen que tot va ser per un col·lapse de gent, dic que això és mentida perquè també vaig viure la retirada francesa durant la Segona Guerra Mundial. Jo era al nord de França i em vaig haver de retirar amb una companyia de feina cap al sud, passada la línia de demarcació i tots corríem per passar a la França lliure. Doncs quan hi vam arribar, més de 2 milions de persones amb molts pocs dies, els únics que vam anar a parar a camps de concentració vam ser els espanyols; els mateixos camps d'on havíem sortit per anar a les companyies de treball. Els altres no hi van anar. Alguna cosa hi havia contra els espanyols per part del govern francès.

Passa la frontera i caminant cap al camp d'Argelers. No era un camp, era una platja. El mar a un costat, la platja molt ampla i reixes de filferro espinós. Jo he estat als tres, el d'Argelers, Barcarés i Sant Cebrià i el d'Agde, i aquí t'hi estàs amb el que portes a sobre."

Els durs inicis a Argelers
"No ens van donar ni menjar ni beure durant els 15 primers dies. Dormíem a la sorra. Allà va morir la gent que va voler. D'allà se'n va anar gent perquè feien crides per passar a l'Espanya de Franco. Gent que se'n va adonar que estava perdent la dignitat i abans de perdre-la, preferia perdre la vida i venir a Espanya.

Érem al camp d'Argelers sense res per beure que no fos aigua de mar, sense res per menjar si no portaves res a la bossa, sense res per aixoplugar-te si no portaves una manta. Què pot passar allà? Pot passar una disenteria generalitzada. Milers de persones amb cagarrines descomunals que arribaven a fer sang. La gent es deshidratava. I veies a la platja, gent amb els pantalons avall fent les seves necessitats quan no tenia res al cos perquè no havien menjat, però eren els efectes de l'aigua del mar.

Al matí, passaven els camillers espanyols preguntant si hi havia morts i semblava la processionària. Les camilles, una darrere de l'altra i aquí n'hi ha un: i carregant. I quan tornaven les camilles estaven plenes de morts. Les camilles passaven i feien un viatge, tornaven a passar i feien un altre viatge... Va morir molta gent."

Donen els primers aliments
"Al cap de set o vuit dies, ja ens van començar a donar menjar dels nostres camions d'intendència, que estaven carregats sobretot de llenties. Et donaven un grapat de llenties per persona i una bola de carbó. Què feies tu amb això? La nostra sort és que ens vam organitzar. Vam formar grups de gent. Ajuntàvem deu boles de carbó per les persones que érem, fèiem foc, i ajuntàvem els deu grapats de llenties i els posàvem en un cossi per coure."

Plens de polls i sarna
"Darrere de tot això hi havia un altre problema: el dels polls i la sarna. És impossible dir la quantitat de polls que hi arribava haver. Un mocador que havia anat al cap i et queia a terra, quan el miraves, estava ple de polls. Fèiem concursos de matar polls. Estiraves els cabells, a veure quants n'hi havia. I tot això ho vam acabar nosaltres per organització nostra. Vam fer un problema polític d'acabar amb els polls. Veies la gent despullada, amb la roba posada en un calderó fent-la bullir. La sarna també la vam acabar nosaltres. Amb un tros de corda fèiem com un fregall, anàvem al mar, despullats, i començaves a fregar-te on tenies crostes de la sarna, tot t'ho feies en sang i agafaves la pomada i t'empastifaves tot, que picava horrors. Però amb això vam eliminar-la. Els companys ens ajudàvem els uns els altres. Sense cap mesura profilàctica vam acabar amb els polls i amb la sarna, que haurien acabat amb la nostra vida perquè no podíem dormir. Saps el que és tenir sarna, jo en tenia molta, i molts polls, i quan a la nit se t'escalfava el cos sota la manta, començaves a sentir la picor, picor... T'anaves gratant i et rascaves amb les ungles i les mans plenes de sang... Va ser terrible. Vaig treure una conclusió i és que en casos d'aquests, les persones que es troben soles, estant condemnades a morir. Sobrevius amb l'organització i amb la companyia de la gent.

Sobreviure a la mort
"El cap d'un mes i mig, ja tenim la primera barraca feta. Ens van donar materials i nosaltres mateixos ens la vam fer. Va ser en el camp número dos, que era la guàrdia d'assalt. Quan ja havíem fet la barraca, em vaig posar molt malalt. Em van portar a la barraca d'infermeria. Els companys em van deixar en un costat que hi havia palla; jo ja havia perdut l'oremus. Estava fotut! Vaig veure mig grogui que passaven uns senyors passejant amb els metges, que deien que els que estaven allà els donessin aspirines i aquests altres no perquè s'havien de morir, i jo estava en aquests altres. I vaig pensar: 'Ostres, no.' Vaig sortir de la barraca com vaig poder i vaig arribar on eren els companys i els vaig dir: "Escolteu, si m'he de morir, feu-me un forat aquí i m'hi enterreu, però jo no vull morir allà." Vaig reaccionar i em vaig posar bé. Em vaig fer immune a moltes coses i mai més vaig tenir un refredat."

Troba el seu pare a Argelers
Al cap de tres mesos vaig trobar el meu pare, que era al mateix camp d'Argelers. Sento per la megafonia del camp, que algú demanava per ell al locutori. I vaig dir aquest és el meu pare i me'n vaig anar corrents al locutori. Uns gendarmes m'impedien el pas, però vaig acabar entrant-hi i vaig trobar el meu pare, que l'havia cridat la nòvia del meu germà. Va ser aleshores quan ja vaig començar a tenir contacte amb la família. La nòvia del meu germà era a Perpinyà amb uns amics. El meu germà era al camp de Barcarès. La meva mare i el meu germà petit eren a Normandia i el meu pare a Argelers, amb mi. Vaig deixar els companys i me'n vaig anar amb el meu pare, tot i que vaig continuar amb l'organització de les joventuts.

El camp dels catalans
"A Argelers m'hi vaig estar fins que van fer una crida de catalans. Ens hi vam apuntar i vam anar cap a Agde. També era un camp de concentració, però diferent. Tenia unes barraques, no hi havia polls... Hi havia un lloc per poder rentar la roba, aigua potable, una cisterna, era una altra cosa. Dormíem sobre fusta.
Aquest camp va ser molt singular. Hi havia catalans de l'Orfeó Català, del Barça, de l'equip olímpic. Vam començar a organitzar seccions esportives, l'orfeó, classes entre nosaltres. Vam fer un equip de bàsquet, que l'integrava l'equip que havia quedat finalista a la copa d'Europa, d'aquí, del Barça, que fins i tot va sortir a jugar fora del camp; i esclar, no tenien rival, guanyaven a tots els equips. Eren reclamats pels pobles que volien veure'ls jugar. Al final, els vam perdre. Van començar a ser fitxats per altres equips i van desaparèixer. Dels jugadors del Barcelona, a Agde només vaig conèixer l'Escolà. Aquest el va treure Franco, que el va venir a buscar i se'l va endur per organitzar el club del Barcelona. Va tornar a Espanya i va organitzar l'equip que havia quedat dispersat per tot el món, sobretot a Mèxic. Al camp d'Agde també es va organitzar un equip de futbol que tampoc tenia rival. Eren jugadors bons. També hi havia campions de llançament de javelina, de pes, de martell i feien exhibicions de meravella.
Vam fer un camp de futbol sobra pedra i, fins i tot, ens van deixar dinamita per volar la roca. També vam fer una pista pel voltant, per poder córrer. Hi havia una sèrie d'esportistes que anaven a participar en les olimpíades populars i es van quedar allà.
A Agde, es va organitzar una coral molt important i m'hi vaig apuntar. En un dels assajos, no ens en sortíem i el director de cop diu: 'Pareu, tu no cantis', assenyalant-me a mi, quan érem 200. Vaig deixar de cantar i va dir: 'Ara va bé.' Jo ho esgarriava tot. Em vaig quedar amb una cara de pena i el director, com que a la coral donaven uniforme, em va dir: 'I ja te'l pots quedar, però no tornis.'"

Organitzen una vaga de fam a Agde
"Vam organitzar una vaga de fam. Dins del camp d'Agde hi havia un comandament espanyol que s'entenia amb el francès. Pel que vam deduir, el comandament francès li va demanar a l'espanyol, que si demanaven gent per anar a fortificar en una companyia de treballadors, s'hi apuntarien. Doncs sí. Els francesos van portar un tren i van fer una crida perquè hi anés gent a les companyies de treball, però no s'hi va presentar ningú. Aleshores els francesos es van empipar de mala manera. Van entrar els gendarmes a cavall per les barraques i treien la gent a fora del camp, cap a les companyies de treballadors. Quan van tenir els homes que volien, van dir prou. Això era al matí, al migdia ningú va anar a buscar el ranxo. Vam començar la vaga de fam. És més, el que ens havien donat al matí, pa i bacallà sec, el vam tornar a la intendència. Vam dir que no menjaríem res fins que aquesta gent tornés un altre cop al camp. Vam estar tres dies així. Al tercer, van tornar tots. La policia després va venir a buscar els responsables, els dirigents polítics. Per 'xivatassos', es van assabentar, els van anar a buscar i se'ls van endur del camp. Tots vam sortir de les barraques. Els vam rodejar, unes 600 o 700 persones. Va haver-hi un 'tireu-vos a terra' i els que anaven emmanillats s'hi van tirar. I aquí es va acabar la història. Els gendarmes els van treure les manilles i van marxar. D'aquells no se'n va saber mai més res. Els hi van facilitar la fuga i van desaparèixer del camp. Allà primava sobretot el PSUC."

"Amb un pare no pots estar en un camp"
"Vaig deixar el camp d'Agde per una raó: amb un pare no pots estar en un camp de concentració. Pots estar amb un germà, però amb un pare no perquè et vol protegir. Vaig aprofitar l'avinentesa de la convocatòria d'unes proves mecàniques que feien al camp de Barcarès i li vaig dir al meu pare que hi volia anar per sortir a treballar, ajudar... I hi tenia el meu germà. El meu pare, primer, em deia que no, però després es va quedar molt tranquil que jo marxés. I quan vaig arribar, a finals del 39, el meu germà, que hi estava de cuiner, va presentar la dimissió perquè no es podia permetre donar-me menjar de la cuina i menjar ell més que jo. Va sortir de la cuina per quedar-se com jo: a passar gana. Vam estar al camp de Barcarès, després vam anar a Sant Cebrià i ja a l'hivern del 39-40 ens van treure en una companyia de treball."

 

Fuente: http://www.ccma.cat/324/titol/noticia/367960/